Benvolguts i benvolgudes,
Plantejo la situació sense donar noms per no molestar, no ferir la sensibilitat ni faltar al respecte de ningú.
El senyor X decideix muntar unes quadres allà on li ve de gust. Suposo que l’Ajuntament estava tancat per vacances. Com aquell qui fa una casa sense porta, el senyor X no se’n recorda que per anar a un lloc fa falta un camí, un camí prou adequat per a què hi puguin passar vehicles grans i llargs. Quan se n’adona, demana permís al seu veí per poder passar pel seus terrenys mentre duri la construcció de les quadres. El seu veí, el senyor Y, amb tota la bona fe (o vist com han anat les coses, pecant d’ingenu) accepta. Fins que passats els mesos, construïdes les quadres, es cansa d’un trànsit que no s’atura i li demana al senyor X que deixi de passar pel seu camp. El senyor X respon que allà hi ha un camí públic i que no li pot negar el pas. I a més, s’ha de pensar que no podem deixar morir de gana als cavalls.
El conflicte creix, puja de to, l’Ajuntament o s’ha pres un any sabàtic o és que el tema se li ha escapat de les mans, no sap com resoldre la problemàtica i s’estima més espolsar-se les puces i mirar cap a una altra banda.
Es veu que de rei, en aquest poble, ni ha més d’un, començant per l’Ajuntament: si algú ha pogut fer el que li ha donat la gana, és perquè algú altre, qui ho havia d’impedir, ha fet la vista molt grossa i ho ha permès.
Em provoca tristor veure que dos conveïns, que dos persones adultes, que es passaran a tocar i s’hauran de veure les cares centenars de vegades, no hagin estat capaces d’arreglar aquest tema dialogant. Entre tristor i ràbia, comprovar que els que manen a l’Ajuntament apliquen les normes segons un criteri... de simpatia? Però com es pot permetre tanta arbitrarietat?! I em fa bullir la sang comprovar que, després del que ha passat durant tos aquests anys, segons qui encara continua amb una prepotència desbordada, que sembla mentida que a hores d’ara ens continuï subestimant i no hagi entès que d’arribar als jutjats i defensar els nostres drets la gent de poble també en sabem.
