Història

El territori de la Llacuna (que pertany a la comarca de l’Anoia) s’estén a banda i banda de la serra d’Ancosa, que té el seu cim culminant al Castellar, a 945m d’alçada, i la de Puigfred, i està delimitat per la serra de Feixes i la de Fontrubí. Hi neixen les rieres de Miralles, de Pontons i del riu Foix i el seu nucli més important està situat a la conca de recepció de la riera de la Llacuna, on antigament hi havia hagut un petit llac endorreic, origen del nom del poble. La riera de la Llacuna al seu pas per Mediona s’anomena de Mediona i més endavant riu de Bitlles.

El municipi té 816 habitants, i 52,49 Km2 dels quals només el 30% es dediquen al conreu de cereals i de vinya, de manera que el municipi és majoritàriament boscós i els pins, matolls i alzinars s’alternen amb els roures de les obagues. Aquesta vegetació refresca el clima calorós de l’estiu i l’alçada mitjana sobre el nivell del mar (600m) agreuja moderadament el fred de l’hivern, que per la seva situació a la Catalunya Nova i interior és normalment sec. Es troben escampades per terme més d’una trentena de fonts, com la de Cuitora, la del pla Novell, la del Teix, la dels Horts… i nombrosos paratges agradosos a la vista, com la plana d’Ancosa, la Roca del Frare, les Roques de la Crida o el Salt del Gos, que conviden a fer-hi excursions i caminades; així mateix hi ha algunes curiositats, com el roure de la plana d’Ancosa, que ha estat qualificat de monumental en el Catàleg de la Generalitat de Catalunya, o l’àlber de Cuitora inclòs en el Catàleg d’arbres de la comarca. Hi ha també gran nombre de coves i avencs, com el del Viumala, el d’Ancosa… i algun jaciment arqueològic que palesa l’antiguitat de la presència humana en aquesta contrada.

A la cova de Valldecerves s’han trobat restes que van del neolític antic a l’edat del ferro, sílex, ceràmica i una pintura rupestre d’una cabre de color terrós i negre d’època neolítica. A cal Marquet s’han trobat enterraments del neolític antic cardial, i a la cova de les Rondes grans de collaret de vidre, segurament provinents d’Egipte, i d’ambre, probablement del Bàltic, del 1300 aC, peces de sílex i una espasa de bronze (seccionada, actualment al Museu de Vilafranca) del bronze final, del 800 – 700 aC; també hi ha enterraments una mica anteriors.

S’ha excavat el poblat ibèric del Castellar, ubicat al peu mateix del cim, que data del segle II o III aC, on s’han trobat restes de parets de cases adossades, molta ceràmica trossejada, de vegades amb decoracions, i un podall de ferro.

Massa muntanyosa, la Llacuna és lluny del corredor Vallès – Penedès per on efectuaren l’entrada i la dominació els romans. No en tenim noves dades històriques fins el segle X (la primera notícia data del 987), quan dins la línia de frontera i població dels comtats catalans davant dels àrabs trobem notícies del castell de Vilademàger.

Es conserva tot el perímetre i les restes de muralles del recinte del castell, en el qual destaquen una porta d’accés d’arc de mig punt, restes d’una torre, segurament la d’homenatge (situada a l’extrem més desprotegit, té planta quadrangular a la part inferior interna i tres costats arrodonits a la part inferior externa; és circular per damunt del primer pis, amb una alçada de gairebé 16m) i una nova muralla amb una bestorre semicircular. L’interior incloïa l’església i segurament els edificis del primer poble. Des de l’inici va pertànyer a la casa comtal de Barcelona que ho donà en feu a la família Gurb – Queralt, primer, i després als Cervelló, que el subinfeudaren als Vilademàger, els veritables castlans, que vivien a la mateixa fortalesa. Entre 1138 i 1154 es documenten Bernat de Vilademàger i Ramon de Vilademàger, que morí el 1198. Al segle XIII passà a la branca dels Cervelló originada per Berenguer, fill de Ramon Alamany de Cervelló.

La primitiva església del castell devia ser una construcció molt simple i se’n conserven restes a l’actual paret del Sud. S’hi va afegir una església romànica adossada a la part de tramuntana, a la qual correspon la primera notícia, del 1160. Deu ser la part de la paret actual del nord, d’aparell més petit, només desbastat i bastant uniforme, disposat en fileres horitzontals, on es distingeixen restes d’un antic portal, i la façana de ponent, on es dibuixen una finestra cruciforme i una espadanya de doble arcada. Va ser molt reformada durant els segles XIV, XV i XVII, encara que no tenim documentació concreta. Les parts que ens han arribat són l’església d’una sola nau, amb voltes de crueria i absis poligonal, amb una gran capella adossada i un portal d’entrada a l’església del poble arcada de mig punt, adovellat amb arquivolta ornada amb brancals i impostes, i delimitat exteriorment per una llinda motllurada.

Escampades pel terme hi havia altres torres de defensa que de ben segur podem disposar en dades properes a les de Vilademàger i que protegien els pagesos del perill sarraí. Han donat lloc als altres nuclis de la població del terme: les Vilates, Torrebusqueta, També n’hi havia una en l’actual recinte de la piscina de la Llacuna. Rofes va néixer segurament sota la protecció del castell de Vilademàger.

En molt mal estat de conservació es troben dins el terme altres vestigis medievals: una edificació coneguda amb el nom dels Castellots, situada prop de la masia de cal Martinet, que sense cap referència documental sembla pertànyer parcialment al segle XI (una petita torre circular i una sala) i una altra de cap al segle XIV, que refà i modifica l’anterior. La granja cistercenca d’Ancosa fou construïda al centre de la plana d’Ancosa. El 1115 els comptes de Barcelona la cediren als monjos cistercencs de Valldaura. Però aquests trobaren el terreny massa aspre i sense aigua i per aquest motiu es traslladaren a Santes Creus, per la qual cosa només una granja depenia del monestir. Unes excavacions han permès de treure a la llum unes parets fins aleshores enterrades i abundant ceràmica. Negra, grisa, envernissada blanca i envernissada verda; decorada amb verd i manganès, o amb blau procedent de Paterna o Barcelona i de reflexos metàl·lics de Manises o Reus i també s’hi ha trobat objectes de ferro i vidre.

Però la història del nucli actual de la Llacuna està vinculada a l’església de l’antic priorat benedictí , avui dia invisible entre altres cases de prop de la plaça del Formicó. Les notícies més antigues que en tenim són de l’any 1020 i sabem que depenia del monestir de Sant Llorenç de Munt. Va patir una incursió sarraïna que la va destruir, un cop restaurada, es va crear una comunitat de només tres monjos. Va ser al seu entorn que es van edificar les primeres cases del poble als segles XII i XIII i d’aquesta manera els seus habitants la utilitzaven amb més freqüència que no la de Vilademàger, fet que va dona lloc a una relació tibant entre ambdues. El 1310 li van ser cedides algunes funcions parroquials i va ser seculartitzada el 1592 quan ja feia més d’un segle que funcionava amb un sol sacerdot. El 1623 va ser confiada al rector de Vilademàger amb l’obligació de fer-hi les celebracions. El culte s’hi va mantenir fins al 1835 i posteriorment el solar fou venut a particulars i ocupat per noves edificacions privades que no en respectaren les restes. A hores d’ara només es queden vestigis a l’interior dels murs, on fins 1980 es reconeixien dos absis iguals del que havia pogut ser una església de cinc. Actualment només és recordada en el nom dels carrers.

Des del 1347 està documentat la baronia de la Llacuna, amb dret jurisdiccional que comprenia Vilademàger, Miralles, Rocamora i, després, Santa Perpètua, i que perdurà fins a l’extinció dels senyorius. Des de pel cap baix del segle XVI tenim constància del castell o casa Pujol o de les Forques, situat a migdia del poble entre aquest i Cuitora, i que va estar habitat fins al 1772, del qual actualment només en queden un munt de ruïnes.

Al fogatge del 1359 es compten a la Llacuna 15 focs i a Vilademàger 93. Va ser efectuat després de la Pesta Negra i per tant la població devia ser una mica superior però no gaire. La població després hi va créixer : el 1497 hi havia 56 focs, el 1515, 63 i el 1553, 72. I en aquesta època ja sembla estructurat el nucli primordial de la Llacuna que ha arribat molt ben conservat fins ara. Estava totalment emmurallat amb la torre del Formicó i quatre portals : el d’en Badorch o de la Banya, el de la Font o dels Macips (avui desaparegut), el dels Bens o d’en Garreta i el del Gavatx o del vall (nom que fa referència al vall o fossar de la muralla). Es conserven portals d’arc de mig punt a les façanes de diverses cases i arcs apuntats fets de gran carreus de pedra tallada a l’interior de gairebé totes les cases del carrer Major que demostren uns orígens anteriors al segle XVI. La plaça Major porticada data d’èpoques diferents, essent més antigues les voltes de migdia que no les altres, i en ella s’instal·là l’hospital i la capella de Nostra Senyora de Nazaret, fundats al segle XIV i que ocupaven part del solar de l’actual església parroquial. Aquesta nova església es va començar a edificar el 1620 i es va acabar el 1676. És d’una sola nau, voltes de creueria i capelles laterals. Cal destacar-ne el portal d’entrada, amb llinda i una petita capella a sobre.

La població va continuar creixent fins al 1887 quan hi havia 1539 persones, dedicades a l’intens conreu de la vinya, del qual queden moltes marjades sobretot a l’interior dels boscos actuals i que s’hagué d’abandonar amb la fil·loxera. Des d’aquell moment la població va decréixer fins a l’actualitat, amb una petita revifalla als anys 50 del nostre segle a causa de l’explotació de les mines de bauxita.

Lluny des de l’antiguitat dels centres econòmics i dels nuclis urbans, la Llacuna ha quedat al marge de la gran expansió industrial del nostre segle , cosa que ha repercutit en el seu creixement, però això ha conservat la bellesa del seu entorn paisatgístic i ambiental, i l’encant d’un poble petit i antic, sense dinàmica que es mostra en les noves edificacions de serveis construïdes a partir de la restauració de la democràcia (Centre d’Assistència Primària, Ajuntament, Escoles, remodelatge de la Piscina), i en la riquesa i diversitat d’associacions i entitats (Comissió de Festes, Futbol, Tennis…), així com també per la vitalitat de les seves festes (Reis, Carnestoltes, Sant Jordi, Festa Major, Fira) el fa ideal per al descans i les vacances, cosa que ha propiciat el turisme i ha desenvolupat un moderat creixement de la població i d’edificacions de segona residència.

M. Lurdes Mallart i Raventós