Cercavila dels adreçadors amb la Banda de música de La Llacuna

Per parlar dels adreçadors de botifarres primer cal parlar del porc. I per tant cal remuntar-se al sorteig d’un porc que va guanyar la Banda de Música de La Llacuna fa uns mesos. Es veu que a La Llacuna la crisi també afecta als animals i amb dos mesos el porc es va aprimar més de 20 quilos!!

Però del què en va quedar, els membres de la Banda van celebrar la seva primera matança (del porc) que els va permetre elaborar els seus propis embotits i botifarres, cornes, cansalada, botifarra negra, etc.

I va ser llavors quan calien els adreçadors de botifarres. Els membres novells de la banda els va tocar anar a buscar els adreçadors, i els van trobar. Fins a 4 establiments del poble els hi van donar diferents tipus d’adreçadors; un d’ells, que pesava més de 20 quilos, portava motor elèctric i tot!

Així doncs, la banda es va proposar fer un cercavila per tot el poble, per sorpresa dels seus habitants, amb la carrossa dels adreçadors, que es van exhibir com a grans trofeus.

Alhora, repartien botifarres 100% naturals i artesanes, a tothom qui havia col·laborat en la matança o als bars que oferien un porró als musics.

És possible que alguns de vosaltres no conegueu en que consisteix exactament un adreçador de botifarres, així que els membres més novells de la Banda de Música de La Llacuna o les persones del grans del poble, us ho podran explicar encantats!

I sinó, en Xavi Trillas, ens ho explica:

Al poble de La Llacuna sempre s’ha parlat de “l’adreçador”, una eina per adreçar botifarres (indispensable en els obradors), i com de costum mai hi és quan fa falta i algú l’ha d’anar a buscar per algunes cases del poble. Un dels fets divertits i entranyables que recordo relacionats amb la matança del porc era la broma que se li feia a un dels menuts convidats, i que sovint no coneixien l’experiència. Era el fet d’anar a buscar “l’adreçador” de les botifarres.

Us l’explico: a causa de la forma originària dels budells i a l’hora d’embotir les botifarres, aquestes sortien tortes i, a la gent menuda, se’ls encarregava la pesada feina d’anar a casa d’algun veí –que ja coneixia la juguesca- a buscar una eina per adreçar les botifarres tortes. Aleshores, els vailets hi anaven i el veí, entès en la qüestió, els enllestia un sac ple de ferralla, pedres i altres andròmines a fi que, segons l’edat i les forces, els vailets hi anessin ben carregats. A més, se li deia que l’aparell era delicat i que no havia de tocar terra, perquè es podia trencar fàcilment. Era, tot plegat, un passatge bonic de la matança del porc per als enredats quan descobrien que dins del sac no hi havia res més que andròmines…; també per als més vells perquè recordaven la seva infantesa i, és clar, per a tothom perquè (mentre els queia la baba) ens en rèiem i ens ho passàvem molt bé.